MÉS QUE UNA CRÒNICA... UNA NECROLÒGICA. Marc Connors & Corredera Agassi 6 6 6 Flan Dhul (Wilander Vidal)& Gelatina Royal (McEnroe Nasarre) 1 0 1

Com diu Pedro Piqueras: “terrible, apocalíptico, espeluznante” el que avui hem viscut a la pista central. Sense color i sense cap rèplica possible al contundent, clar i merescut triomf de la parella de “tango” Connors i Agassi. Quasi sense despentinar-se s’han polit en un no res a la parella de veterans que tanta glòria i resultats venien recollint últimament. Avui ha estat un dia nefast per uns Wilander Vidal i McEnroe Nasarre desconeguts, descentrats i poc efectius. No han pogut en cap moment desenvolupar el seu joc i han estat sotmesos al joc dels contraris, convertint-se en marionetes de paper... confiem en la seva veterania i experiència per encaixar aquest sever correctiu. De totes maneres a part del bon joc aportat avui pels guanyadors, la cerca de la sort també ha estat del seu costat... 5 boles a la cinta i mortes en el camp dels Flan-Gelantina man. Res ha pogut fer quan es lluita contra el destí.

Anem 1 x 1:

Corredera Agassi: Jugador que venia d’un “parón” important i per tant presentava certs dubtes sobre el seu toc de la bola, que no en la seva forma física. Però tot ha estat un dubte inicial, ja en l’escalfament ha posat les coses clares. Concentració, bon toc de la bola, excel·lent col·locació, potència justa i bona sacada... en definitiva sense fissures, i si ha fallat algun cop ha estat més cercant la plàstica que no pel joc desenvolupat pels contraris. No hem observat cap element a corregir, per tant felicitats, i partit rodó sense treure gaires remeis del pot dels encanteris. Avui s’ha semblat a Aquil·les, heroi de la guerra de Troia.

Marc Connors: Està clar, desprès de la tempesta surt el sol. Desprès d’un veritable calvari de mal joc, avui ha destapat el pot de les essències del pàdel i ha estat incommensurable, quasi sublim. Ja ha començat la tarda amb un ritual: el canvi de les sabates esportives, dient: “amb aquestes sabates mai he perdut un partit”, i així ha estat. No podem esbrinar qui ha contagiat a qui, però la realitat és que hem retrobat el jugador pacient, ajustat, amb seguretat en la sacada, i forçant un cop i un altre als contraris, fins extrems impensables. Lluitador incansable ha retornat totes les esmaixades enverinades de ràbia i impotència que l’ha enviat un superat Nasarre McEnroe. Per fi s’ha trobat amb ell mateix; amb el seu drive... doncs que duri i molt aquesta retrobada. Avui s’ha semblat a Zeus, sobirà d’homes i deus.

Wilander Vidal: Si abans dèiem que desprès de la tempesta surt el sol, ara toca viure el costat fosc de la força. Avui Wilander Vidal senzillament no ha existit. Descentrat, no s’ha trobat a gust en cap moment. La seva habitual contundència i seguretat en el fons de la pista avui s’han transformat en el seu martiri particular, a errat cops impensables la setmana passada, però ha estat lluitador. Malgrat el resultat, ha mantingut un raig d’esperança en el segon set, però aviat la realitat del marcador l’ha fet veure que avui no era el dia. Lluitar contra una avalantxa és impossible, si a més el joc aportat és escàs, “ni te cuento”. Resignació al final, felicitació als contraris i al vestuari amb la vista perduda entre dubtes i pensaments... Avui s’ha semblat més a un personatge del còmic, que a un Deu de la mitologia: a cavall entre Mortadelo i Pedro (Heidi).

McEnroe Nasarre: Com el seu company avui ha traspassat la línea i ha viscut en “el lado oscuro de la fuerza”. Ràbia i impotència és el que ha mostrat el seu rostre, ha intentat portar el pes del partit, i s’ha precipitat una vegada i una altre. Ha pujat a la xarxa a la desesperada, i els seus contrincants l’han superat cada cop. Ni revés, ni drive, ni smash han funcionat, semblava que no tenia les mides del camp, total un gran desastre. Malgrat tot, ha estat un gladiador que sap que morirà en la sorra del circ romà, que és en el que s’ha convertit avui la pista central, i prova d’això ha estat l’esforç i abnegació d’aquest jugador, que avui s’ha trencat, literalment, la cara en una jugada fortuïta, que ha fet disparar totes les alarmes, per la espectacularitat del cop; però la seva rauxa l’ha fet continuar fins al final. De fonts ben informades, sembla que només ha estat el cop i que no pateix cap lesió d’importància. Avui s’ha semblat més a un personatge del còmic, que a un Deu de la mitologia: a cavall entre Filemón i Botones Sacarino.

Bé, crònica d’un dia negre per uns i meravellosa per altres... això és el pàdel i l’esport en general. Esperem tornar a veure el bon joc desenvolupat pels guanyadors, i que no hagi estat una mera il·lusió, així com la recuperació moral dels perdedors d’avui, desprès de tantes tardes per recordar.

L’Hospitalet, 29 de març de 2011

Ludovichi Corleone

CRONICA DE UN PARTIDO DESIGUAL QUE ESTUVO A PUNTO DE ACABAR EN SORPRESA

Como cronista especializado en temas deportivos llevo años denunciando los males de la profesionalización. El deporte debiera ser, como preconizaba el Barón Pierre de Coubertin, un esfuerzo por obtener la gloria, alejado de todo ánimo de lucro y siempre, siempre, “amateur”. Lamentablemente no es así. La profesionalización ha hecho del deporte en general y del pádel, en particular, un espectáculo más propio del circo que del honor: saques entrecortados, pelotas buscando el límite del cristal, golpes marrulleros y escenificaciones encaminadas a disminuir la moral del adversario. Nada que sea digno de ensalzamiento. Ayer tuvimos ocasión de ver una vez más lo que separa al deporte profesional del auténtico sentimiento olímpico. Dos avezados y reputados profesionales, los señores Vidal y Nasarre, habían desafiado a dos “amateurs”, los señores Carretero y Sánchez, con la clara intención de apabullarles, a un partido de pádel a disputar en un ÚNICO SET. El precalentamiento, demasiado largo para nuestro gusto, fue una lección de prepotencia. Una sucesión de golpes esquinados, obtenidos tras años de práctica con entrenadores bien pagados, se alternaban con pelotas al límite del reglamento. Sin duda con ánimo de impresionar a jovencitas ahítas de emociones fuertes los dos profesionales del deporte prolongaron el precalentamiento todo cuanto pudieron exigiendo incluso el cambio de campo, como si de un partido se tratase. De destacar la serenidad y buen quehacer de los dos amateurs que, como caballeros a la antigua usanza, no entraron en ninguna de las provocaciones de las que fueron objeto. Es, no obstante, lamentable, que el señor Nasarre se dedicase a hacer un “conteo” de resultados en esa fase de preparación del partido y, peor aún, que lo hiciera en un tono de voz excesivamente alto. Empezó el partido, pues, a una hora desacostumbrada y saltó la sorpresa. Lo que se esperaba un paseo militar se convirtió en una pesadilla para los profesionales del deporte que pasaron por un auténtico calvario. Con golpes medidos, los señores Carretero y Sánchez dieron una auténtica lección de pundonor y esfuerzo. Ciertamente perdieron, porque no podían ganar, pero al modo de aquellos espartanos inmortales pueden decirle al mundo que su derrota, ajustadísima, forma ya parte de las leyendas deportivas. Con un 5 a 4 en el marcador asistimos a situaciones que explican por qué los nobles apostamos por el deporte amateur. Absolutamente sorprendidos, los señores Vidal y Carretero hicieron uso de las peores artes del profesionalismo. Discutiendo todas las decisiones arbitrales forzaron que los tres árbitros decantasen pelotas dudosas a su favor. Con un 30 a 30 en el marcador y pese a que la pelota claramente golpeó la pista antes de chocar con el cristal consiguieron que se anulase un tanto que podría haber cambiado el signo del partido. Con su proverbial gallardía y buen hacer ni el señor Carretero ni el señor Sánchez discutieron decisión arbitral alguna y asumieron la derrota con ese espíritu señorial que antes caracterizaba a todo español de pro. Ganaron los profesionales, ciertamente. Pero lo hicieron por un ajustadísimo 6 a 4. Y quedó, rondando en la noche, la duda de que hubiera pasado si el partido de hubiera decidido a los 3 sets reglamentarios. Con la excusa de que tenían que asistir a otros eventos los señores Vidal y Nasarre no quisieron prolongar el partido ni siquiera un segundo set. Una vaga promesa de que accederían a una revancha (sin querer concretar día y hora) fue todo lo que pudieron obtener nuestros jóvenes deportistas amateurs. Si el Barón de Courbetin hubiera estado allí, ayer por la noche, habría abrazado a los señores Carretero y Sánchez tras felicitarles. A los señores Vidal y Nasarre les habría dicho que “ganaron pero no convencieron” como D. Miguel de Unamuno dijera en otra situación ejemplar.Así fueron las cosas y, con la objetividad que siempre caracterizan estas crónicas, así las he contado. Vengan ahora cronistas a sueldo del deporte profesional para tratar de encenagar las limpias aguas de la verdad y pretender que el partido de ayer fue algo distinto a lo que aquí se narra.

"La venganza no lo es todo....pero ayuda".(Robert Redford en “El Golpe”)
Marc Connors & Paco Noah 7
Àngel Wilander & McEnroe Nasarre 9

Primer partit amb la nova reglamentació de la Federació, que estableix que en partits a una hora de durada, es jugarà un únic set de 10 jocs, guanyant-se per diferència de dos. I és que avui només s’ha disposat d’una hora de pista, amb motiu dels diversos compromisos internacionals dels jugadors, avui presents en la pista central de l’Hospitalet Stadium.
Avui ha estat un partit emocionant, sí senyor. Molt bon joc en ambdós costats de la xarxa, punts llargs, diversitat de cops, alguna pífia per emmarcar i ganes, moltes ganes, de jugar a pàdel.
De fet avui Marc Connors estava convençut de la victòria, mentre que un prudent, Paco Noah apuntava a parlar millor desprès del partit, però lectors... que no coneixem a Marc Connors ?? és impossible que no aprofiti la mínima ocasió per pressionar al contrari i potser, de retruc, també al seu company de joc no ?. Un detall: les pilotes, aquestes no, que no boten prou... aquelles no, que tenen massa pels... algú porta pilotes noves ?...
Enfront, uns clàssics, uns veterans que només fan que donar més sorpreses cada dia. Recordeu que entre tots dos han donat 111 vegades la volta al Sol, i no deixen de demostrar en cada partit que el pàdel és un esport diferent, sorprenent, mental, de coordinació... això és el que avui han posat sobre la gespa en Àngel Wilander i McEnroe Nasarre.
Resultat just i sense rèplica possible, malgrat no s’ha pogut acabar el set, per tant reglament en mà, dels dos punts en joc, un punt pels guanyadors indiscutibles d’avui. Per cert, no es deixin influenciar per cròniques esportives d’altres mitjans de comunicació que es dediquin a destacar que no es va poder acabar el partit, etc. només son excuses i més excuses per justificar una nova derrota, però ja sabem com són les coses extradeportives.
Bé, analitzen l’ 1 x 1:
Paco Noah: Molt bé. Ha tornat a demostrar una sacada seriosa que ha posat als contrincants en situacions difícils. Ha realitzat varies deixades-tallades espectaculars en les que la bola no ha botat gens i que han fet molt mal. En contra seva uns quants punt perduts de forma pueril, en especial, una bola que ha passat plorant al seu camp, ell damunt, i quan només tenia que posar la raqueta, s’ha confiat, i ha tirar la bola i el punt contra la xarxa, el que dèiem: “infantiloide” per moments. De totes formes ha donat bona cobertura al seu company i ha format equip.
Marc Connors: Impredictible, i una mica “marronoso”. Ha estat descontrolat a la pista, sembla que precisi més espai, fins l’extrem de topar, millor dit envestir, espectacularment al seu company intentant retornar una bola, no s’ha prodigat prou en les pujades a la xarxa, i a brillat a estonetes (poques), no ha pogut superar en cap moment el foc dels contraris malgrat els seus esforços i demostració de bon estat físic. Però ja ho sabem: no cal corre per anar a cap lloc.
Àngel Wilander: Segur i contundent. Avui ha estat un dia molt complet: bona ubicació a la pista, ha cobert l’esquena del company en les seves pujades, ho ha retornat tot i això que els contraris han carregat, i força, el joc sobre aquest jugador, en definitiva un pàdel consistent, amb notes d’intens aroma de qualitat, i que deixa un gust afable i de satisfacció. Rallant l’excel·lència.
McEnroe Nasarre: Esplèndid. Hores d’ara Marc Connors no sap o està la bola d’una sacada liftada i amb un efecte diabòlic que li ha enviat McNasarre. Bona demostració de cops, amb el seu habitual revés, avui més segur que mai, i amb un drive que comença a funcionar. Ha pujat a la xarxa i ha esmaixat fins avorrir als contraris. La seva satisfacció es feia notar al final de partit, i és que aquest jugador és tot caràcter i passió. Felicitats.
Nota final: Partit per penjar a Youtube, ben jugat per ambdós costats i resultat, diguin el que diguin just.
Hospitalet, 22 de març de 2011
Ludovichi Corleone

No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo

Wilander Vidal & Nasarre McEnroe 9
Paco Noah & Marc Connors 7

Ayer se iniciaba la segunda manga del CIPCH 2010-2011 con el partido que estrenaba el nuevo sistema de puntuación.

¿Y cuál es este nuevo sistema se preguntaran algunos? Muy fácil, un único set donde el primero que llegue a 10 juegos, con un mínimo de 2 de diferencia, se lleva la victoria.

Resultado: 9 a 7. Termina el tiempo reglamentario establecido y no se puede finalizar el partido.

Pero en el CIPCH hay mucho gallo suelto, mucho pecho hinchado, demasiado pavoneo adolescente con acné y hormonas desatadas.

Wilander Vidal y Nasarre McEnroe se han auto-adjudicado una victoria inexistente. ¿Qué les pasa por la cabeza a este par de veteranos jugadores curtidos en mil batallas que recurren a estas artimañas barriobajeras?

Nada impide a Paco Noah y Marc Chang ganar 9 a 11 en la reanudación del partido. Nada. O 10 a 12, o 27 a 29. No vamos a enumerar todas las posibilidades por ser infinitas.

Uno x uno:

Wilander Vidal: Concentrado. Su obsesión por la victoria le impidió tomar riesgos. No subió a la red. No se jugó ni una bola. ¿Objetivo? El de cualquier macho en celo, “meterla como sea”.

Nasarre McEnroe: Sólido. Como su pareja de baile, jugó a lo mismo. Detalles como un servicio hiper-cortado y algún passing colorista, hicieron que se marchara de las instalaciones con una sonrisa en su boca y la satisfacción del trabajo bien hecho. Que vuelva a la tierra, más dura será la caída…

Paco Noah: Pletórico. Acostumbrado a que los rivales carguen sobre él todo el juego, se multiplica y como gato panza arriba, se defiende con uñas y dientes. Aún no ha logrado entender por donde pasó esa bola que nunca jamás debió superar la red.

Marc Connors: Cabalgando. De todos es conocido el pletórico estado de forma de este jugador, que se está sometiendo a duras cargas de trabajo aeróbico y eso asusta a sus rivales. Pide a gritos más bolas y más pista, que se le queda pequeña, por ello debe montarse a lomos de su compañero para devolver bolas inverosímiles.

Y ya conocen ustedes lo que les digo siempre: el tiempo, ese dueño y señor que quita y da razones, pondrá las cosas en su sitio…

Butanito García

6-2, 2-6, 6-6... EMPAT !!!!

01.03.2011